Google+

1 de gener de 2017

El FC Barcelona i el catalanisme van resistir plegats contra la dictadura franquista

El FC Barcelona hi havia arrelat de tal manera en la societat catalana, que va esdevenir aviat un símbol més del país. L'esperit esportiu i associatiu a Catalunya és molt profund. El franquisme n'era ben conscient i va reprimir tant com va poder la institució esportiva, fins i tot es va plantejar canviar-li el nom i la samarreta, però no es va en sortir gràcies a la fermesa, malgrat la repressió, del sentiment català. El gran periodista Frederic Porta ens ho explica en aquest article.



Ve de ben lluny, el Barça i Catalanitat: Un error imperdonable

Mirat amb perspectiva històrica, el franquisme va cometre un error imperdonable en la seva fal·lera d’aniquilació, en la seva croada de genocidi cultural, i també esportiu, contra Catalunya. Després de pensar-s’ho, de sospesar la possibilitat de convertir aquell ‘cau de separatistes‘ que, segons els seus propis documents oficials, era el F.C. Barcelona en un revifat C.F. España, se’n va desdir. Mala idea això de fer-los jugar amb una samarreta nova, dominada pels colors de la bandera espanyola. Es podien confondre amb els de la senyera. Els guanyadors immisericordes de la guerra civil cregueren que n’hi hauria prou amb una depuració a fons, amb controlar el llistat de socis, col·locar als seus en les juntes -fossin col·laboradors nadius o comissaris importats- i posar un president de confiança. Però alguna cosa deu tenir el Barça quan acaba convertint a la causa gent situada a les seves antípodes. Com Enrique Pyñeiro, el marqués de la Mesa de Asta, que optà per una digna retirada al comprovar les mil i una arbitrarietats comeses contra l’equip encara representatiu del país i les institucions humiliades. Recordem que el Barça va quedar dempeus com l’únic bastió de la identitat arrabassada pel que fa a la vessant esportiva, de consum de masses. La gent va comprendre el missatge i dels 2.500 socis supervivents al final del conflicte, deu anys després ja es multiplicaven per deu malgrat les estretors econòmiques d’aquell temps.

Barça - Athletic, Bilbao 1940
FC Barcelona a Bilbao, 1940

A banda de la malaltissa obsessió per l’espanyolitat del Barça, profusament documentada en llibres, la vessant purament esportiva tampoc va resultar boiant, ans el contrari. Petaven seques també sobre els polsosos camps de la postguerra i l’equip va jugar-se fins i tot el descens a Segona en una promoció guanyada al Múrcia gràcies a un davanter ‘tanc‘ avui oblidat, Mariano Martín. De seguida, l’any 43, els contemporanis van patir la pitjor tupinada futbolística mai comesa contra el club, aquell 11-1 de Copa en formidable ensarronada beneïda des de l’oficialitat a Chamartín, el camp del Madrid. L’ambient va ser terrible i les amenaces de tancar els jugadors a la presó, ben presents. Com seria d’extrem el panorama que Samaranch va acabar aquí la seva curta carrera de periodista al escriure una crònica suaument denunciadora a la pròpia Premsa del Movimiento i el mateix règim sancionaria l’excés convocant dos partits ‘per a la pau‘ entre aquell afeblit Barça i un Madrid que apuntava ja maneres com a ‘ambaixador esportiu‘ del franquisme, en definició encunyada temps després per Fernando de Castiella, ministre d’Exteriors. Tant se val: Encara avui, a Madrid no reconeixen els fets, malgrat l’allau de proves del vergonyós desori.


Aquella dècada resultava un constant fugir del foc per caure a les brases. Fins i tot, va rebre l’escut amb la pèrdua de dos barres de la senyera -no fos cas- i el mateix nom del club, massa estranger, reconvertit durant dècades en ‘Club de Futbol Barcelona’ pel caprici d’uns dèspotes que et recordaven contínuament qui manava aquí i per això havien guanyat la guerra. Per sort, la dinàmica de resistència arriba a extrems en situacions límit i així, al vell de Les Corts, els culers aguantaven gràcies als gols de César Rodríguez, el davanter lleonès que fou el primer heroi de la postguerra, o l’encert en les banquetes d’ex jugadors com Enrique Fernández o el mític Josep Samitier, guanyadors de tres Lligues durant els 40. Alguns jugadors represaliats, com Escolà, Balmanya o Josep Raich -que mereixeria un capítol, ell sol-, tornaven a l’equip després de sancions per no haver estat ‘afectes al règim‘. Poc a poc, el malalt que semblava terminal guareix les seves ferides i, per exemple, Les Corts estrena una nova tribuna sense columnes, singular en enginyeria, i eixampla la seva cabuda fins els 40.000 espectadors en fidel reflex del suport incondicional que mereixia el club, al marge de les seves peripècies esportives i, també, com víctima directa de la repressió general.



Montal, 1940

Amb l’industrial Montal i Galobart a la presidència s’obre, fins i tot, una escletxa de ‘recatalanització‘, dissimulada però evident en la celebració dels primers 50 anys de vida blaugrana. Els vells socis recorden que aquella ‘Catedral’ del barcelonisme era l’únic lloc públic on encara et podies expressar en català sense rebre insults ni represàlies. Al camp, s’incorpora de manera gradual una nova generació de futbolistes de la terra (Basora, els Gonzalvo, Segarra, Ramallets i altres) que asseguren continuïtat i potencial suficient per respondre a les expectatives dels culers, conformats a guanyar de tant en tant gràcies al futbol i de manera simbòlica. Creixia, poc a poc, l’esperança, fins l’extrem de veure la primera pedra de l’actual model amb la visita dels argentins San Lorenzo de Almagro el primer dia del 47. Aleshores, com una revelació, el soci imaginà que algun dia el Barça arribaria a jugar tan bé com l’anomenat ‘Ciclón de Boedo’, equip tècnic, de passada curta i joc associatiu, estètic, que es situava en l’antítesi del joc antediluvià esperonat pels que manaven, a base de puntada, raça, fúria espanyola i molta retòrica primària. Els barcelonistes, com no, preferien l’estètica mentre guardaven la identitat en espera de temps millors. Temps que arribarien a començaments dels 50 gràcies a la incorporació d’un autèntic fenomen, el mite Ladislau Kubala. Una revolució que obriria les portes a la modernitat.


Estadi de Les Corts, dècada del 40

Escrit pel periodista Frederic Porta, Publicat originalment en Vibrant

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per participar en la Xusquipèdia